Allocating Responsibility for the Damage from Deceptive PR-Materials Disseminated by the Media: A Thought Experiment
Els professionals dels mitjans confien sovint en especialistes de relacions públiques com a font d’informació. Els periodistes utilitzen comunicats de premsa, butlletins informatius, reunions de premsa, etc. com a base per als continguts editorials. Però què passa si els mitjans de comunicació passe...
| Autores: | , |
|---|---|
| Formato: | artículo |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2018 |
| País: | España |
| Recursos: | Varias* (Consorci de Biblioteques Universitáries de Catalunya, Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya) |
| Repositorio: | Recercat. Dipósit de la Recerca de Catalunya |
| OAI Identifier: | oai:recercat.cat:20.500.14342/477 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/20.500.14342/477 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Canards (Periodisme) Mitjans de comunicació de massa Relacions públiques 65 |
| Resumo: | Els professionals dels mitjans confien sovint en especialistes de relacions públiques com a font d’informació. Els periodistes utilitzen comunicats de premsa, butlletins informatius, reunions de premsa, etc. com a base per als continguts editorials. Però què passa si els mitjans de comunicació passen materials PR a l’audiència que no són absolutament certs, o fins i tot intencio-nadament falsos, i s’enganya el públic amb aquests missatges falsos? Qui es fa càrrec de les males conseqüències que això comporta? Qui n’ha de ser responsable: un professional de les relacions públiques enganyós, el periodista que recorre en excés a aquest tipus de fonts o bé l’audiència? Aquest article fa ús dels mètodes de la filosofia legal per abordar les qüestions de comunicació i examinar, teòricament, si la responsabilitat es troba (o podria trobar-se) entre els implicats en el procés de comunicació. Utilitzant com a mètode un experiment no real —un cas hipotètic en què una empresa farmacèutica fa una reclamació falsa sobre els seus productes i la divulga a través d’un comunicat de premsa—, els autors arriben a la conclusió que l’equilibri entre la llibertat d’expressió i els drets de propietat requereix un enfocament individual cas per cas, i que els missatges enganyosos no són un delicte en si mateixos. Per mantenir una empresa responsable en cada cas, ha d’haver-hi una víctima específica que reclami indemnització i justícia, i que s’adreci als tribunals o als jutges per tal de resoldre el conflicte. |
|---|