| Resumo: | L'esquizofrènia és un trastorn psiquiàtric caracteritzat per la presència de deliris i al·lucinacions a banda d'altres símptomes de tipus emocional i cognitiu, que sembla tenir una base causal relacionada amb el neurodesenvolupament. A nivell fenomenològic s'ha pogut caracteritzar l'esquizofrènia a través dels símptomes observables, que són descrits com a simptomatologia positiva, negativa i cognitiva, representant una àmplia heterogeneïtat en la seva presentació clínica. Fins ara hi hagut diferents intents de definir subgrups específics dins del trastorn per tal d'aconseguir una caracterització aproximada en termes d'etiologia i fisiopatogènia i del possible substrat anatòmic, i aquestes caracteritzacions han estat bàsicament sempre realitzades a partir d'aquests grans grups sindròmics però no a través dels símptomes per separat. És possible que l'estudi individualitzat dels diferents símptomes presents en el trastorn puguin aportar també una informació vàlida pel que fa al seu correlat fisiopatogènic i anatòmic cerebral, donant peu a un coneixement més ampli dels mecanismes etiopatogènics del trastorn. Objectiu: Agafant com a base els continguts de la simptomatologia delirant d'un grup de pacients amb esquizofrènia, caracteritzar-ne els fenotips fenomenològics de presentació i estudiar-ne les característiques clíniques i evolutives diferenciades, així com el seu possible correlat neuropsicològic. Metodologia: Estudi de cohort prospectiu a sis mesos sobre una mostra de pacients amb diagnòstic d'esquizofrènia hospitalitzats en una unitat d'aguts, de qui es recullen les dades sociodemogràfiques, les dades clíniques rellevants referides a la gravetat dels símptomes psicòtics així com al contingut dels símptomes delirants i les dades neuropsicològiques obtingudes a través de les diferents subescales de la Escala d'Intel·ligència per adults de Weschler (WAIS). Resultats: Després d'una anàlisi factorial del contingut dels deliris, s'observa que aquests s'agrupen en tres factors que permeten caracteritzar tres fenotips específics que anomenem fenotip paranoide, fenotip afectiu/estrany i fenotip alienació. Aquest darrer, com a subgrup ben definit, que característicament presenta una associació amb els símptomes de primer rang de Kurt Schneider, s'agafa com a grup d'estudi, comparant-lo amb aquells que no presenten aquest fenotip. Aquest fenotip delirant presenta unes característiques clíniques, neuropsicològiques i evolutives diferenciades respecte el grup comparador (absència del fenotip). Es relaciona el fenotip delirant, a través de les proves neuropsicològiques, amb possibles alteracions a nivell frontoparietal esquerres i compensacions amb hiperactivació hemisfèrica dreta. Conclusions: Un estudi basat en el símptoma en concret, més que en l'agrupació de diferents símptomes, permet caracteritzar subgrups fenotípics de pacients amb unes característiques fenomenològiques similars i amb un substrat fisiopatogènic i neurobiològic específic.
|
|---|
