Maria-Mercè Marçal: Tradició/traducció/creació
Quan volgué agafar la ploma, Maria-Mercè Marçal constatà la manca de referents femenins dins el cànon literari i experimentà una profunda sensació d’orfenesa. La poeta decidí llavors que calia espolsar i recobrar autores per tal de proveir models femenins a les noves generacions, i es proposà crear...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Fecha de publicación: | 2015 |
| País: | España |
| Institución: | UVic-UCC |
| Repositorio: | RiUVic. Repositori institucional de la UVic-UCC |
| OAI Identifier: | oai:dspace.uvic.cat:10854/4349 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10854/4349 https://doi.org/10.2436/20.2500.01.186 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Marçal, Maria Mercè, 1952-1998 -- Crítica i interpretació Marçal, Maria Mercè, 1952-1998 -- Traduccions |
| Sumario: | Quan volgué agafar la ploma, Maria-Mercè Marçal constatà la manca de referents femenins dins el cànon literari i experimentà una profunda sensació d’orfenesa. La poeta decidí llavors que calia espolsar i recobrar autores per tal de proveir models femenins a les noves generacions, i es proposà crear una «genealogia femenina», una xarxa d’escriptores que transcendís èpoques i llengües, i que la portà a participar en recitals i taules rodones, fer antologies femenines, realitzar estudis sobre algunes escriptores i traduir-ne d’altres. La tasca de recuperació i la de creació es fusionaren i acabà convertint la seva pròpia obra en espai de trobada. En aquest article analitzarem el paper de mediadora de la poeta, tant a través de les traduccions al català de les escriptores que ella anomenava «mares literàries» com de la incorporació d’aquestes autores en la seva obra de creació. Concretament, ens centrarem en dos casos en què la frontera entre traducció i creació es desdibuixa: les traduccions de versos de Renée Vivien, que trobem integrades en la novel·la La passió segons Renée Vivien, i les traduccions d’una selecció de poemes d’Anna Akhmàtova, autora que deixà una clara empremta en el darrer poemari de Marçal, Raó del cos. Si bé les dues iniciatives partiren de la fascinació de Marçal per les autores i de la necessitat de fer-ne la lectura més íntima possible, les estratègies traductològiques foren completament diferents. La poeta dominava la llengua i la tradició literària franceses a la perfecció però, en canvi, desconeixia el rus, de manera que reescrigué els poemes d’Akhmàtova a partir de les traduccions literals de la seva amiga Monika Zgustova. Marçal fou la divulgadora de Vivien i d’Akhmàtova dins el panorama català, autores que havien estat fins llavors pràcticament desconegudes. |
|---|